Quan Elfyn Evans es va proclamar campió del món de ral·lis el 2026 el passat diumenge, molts aficionats van veure-hi la recompensa a una de les trajectòries més persistents de l’era moderna del Mundial. El gal·lès havia acabat fins a cinc vegades com a subcampió abans d’aconseguir, finalment, el títol que durant anys semblava resistir-se-li. La seva victòria el va convertir en el primer gal·lès capaç d’alçar la corona mundial.

Nascut a Dolgellau el 28 de desembre de 1988, Evans va créixer envoltat de motoresport. El seu pare, Gwyndaf Evans, va ser una de les grans figures dels ral·lis britànics durant les dècades de 1980 i 1990. Campió britànic el 1996, també va competir al Mundial amb Ford i posteriorment amb SEAT, marca amb la qual va disputar diverses temporades internacionals entre finals dels noranta i inicis dels anys 2000 al volant de l’Ibiza Kit Car i del Córdoba WRC.

Per als aficionats catalans, el nom dels Evans està inevitablement lligat a aquella etapa de SEAT Sport. Mentre marques com Subaru, Mitsubishi o Toyota es disputaven els triomfs absoluts, Gwyndaf contribuïa al creixement internacional del projecte de Martorell. Anys després, el seu fill acabaria escrivint una història encara més gran.

Graó a graó

Tot i tenir un pare pilot, Elfyn no va arribar al Mundial per una via privilegiada. De fet, els seus primers passos van ser força modestos. El seu avi li va ensenyar a conduir quan encara era un nen, i els primers quilòmetres els va fer pels camins forestals prop de casa seva. Amb només disset anys va començar a competir en ral·lis regionals amb un Nissan Micra preparat artesanalment. Aquells inicis humils acabarien convertint-se en una de les senyes d’identitat d’un pilot que sempre ha destacat més per la feina que no pas pels grans titulars.

La seva progressió va ser constant. El 2010 es va proclamar campió britànic júnior i dos anys més tard va guanyar la WRC Academy, la categoria promocional de la FIA destinada a descobrir futurs talents. Aquell títol li va obrir les portes d’M-Sport, estructura amb la qual va començar a construir la seva carrera internacional.

El debut amb un World Rally Car va arribar el 2013, mentre que el 2014 ja disputava la seva primera temporada completa a la màxima categoria. Els resultats van ser prometedors, però també irregulars. El 2016 Malcom Wilson va decidir que el millor per la carrera esportiva del seu pupil era fer un pas enrere competint al WRC2, una decisió que acabaria sent clau per al seu desenvolupament. Aquell any va guanyar el Campionat Britànic de Ral·lis i va recuperar la confiança necessària per tornar a l’elit. Una fórmula que va repetir anys després amb Fourmaux, quan el pilot francès militava a l’escuderia britànica.

Canvi de normativa i de sort

La primera gran explosió internacional va arribar el 2017. Gràcies al suport de la desapareguda marca de pneumàtics DMack va poder realitzar una temporada completa amb un Ford Fiesta WRC amb totes les prestacions. Aquell any va aconseguir la seva primera victòria absoluta al Mundial imposant-se al Ral·li de Gal·les. A casa, davant del seu públic, Evans demostrava que ja estava preparat per competir contra els millors.

Al 2018, tot i fer el salt a l’equip oficial M-Sport al costat d’Ogier no va poder sumar cap triomf al seu palmarès, sumant només dos podis en tota la campanya i acabant setè de la general. El 2019, quan Ogier ja havia deixat l’equip per anar a Citroën, Evans va passar a comandar l’equip al costat d’un jove Teemu Suninen. Tot i sumar els mateixos podis que la temporada anterior i pujar dues posicions en la classificació final, Evans va decidir fer les maletes i marxar de l’equip que havia sigut casa seva i el que li havia donat l’oportunitat de debutar, per ficar rumb a Toyota.

Cinc vegades a les portes del títol

2020: el cop més dur
En la seva primera temporada amb Toyota, marcada per un calendari molt reduït per la pandèmia de Covid-19, Evans va arribar al darrer ral·li, disputat a Monza, liderant el campionat amb 14 punts d’avantatge sobre Sébastien Ogier. Les complicades condicions meteorològiques i una sortida de carretera en la jornada decisiva van acabar amb les seves opcions, i el francès es va emportar el títol.

2021: Ogier torna a imposar-se
L’any següent va mantenir una lluita molt regular durant tota la temporada. Va guanyar els ral·lis de Portugal i Finlàndia, però la consistència d’Ogier li va impedir fer el pas definitiu. Evans va acabar novament segon, a 23 punts del francès.

2023: el millor Evans fins aleshores
Després d’un 2022 irregular, el gal·lès va recuperar la seva millor versió. Va sumar tres victòries i va mantenir viva la lluita pel campionat fins al final, però Kalle Rovanperä va demostrar un ritme superior al llarg del curs i va retenir la corona.

2024: a remolc de Neuville
Evans va tornar a ser el principal perseguidor del líder del campionat. Tot i mostrar una gran regularitat i arribar amb opcions a les últimes cites, Thierry Neuville va administrar l’avantatge acumulat durant la temporada per assegurar-se el seu primer títol mundial.

2025: només quatre punts
Va ser probablement la derrota més cruel després de la del 2020. Evans va liderar el campionat durant bona part de l’any i va arribar al darrer ral·li amb avantatge sobre Sébastien Ogier. Tanmateix, els problemes als trams saudites i la capacitat del francès per sumar punts en els moments clau van decantar la balança. El gal·lès va acabar a només quatre punts del seu company d’equip, la diferència més petita que havia separat Evans d’un títol mundial.

2026: l’any que finalment ha tocat el cel

Després de cinc subcampionats, Elfyn Evans va afrontar el 2026 amb la mateixa filosofia que l’havia caracteritzat durant tota la seva carrera: regularitat, paciència i pocs errors. No va ser el pilot amb més victòries de la temporada, però sí el més constant en un campionat extraordinàriament ajustat entre els tres talents de Toyota: Oliver Solberg, Sami Pajari i ell mateix.

El gal·lès va començar l’any amb força. Va ser segon a Montecarlo i va aconseguir una victòria clau al Ral·li de Suècia, resultat que li va permetre situar-se ràpidament al capdavant de la classificació. Durant la primavera va mantenir la regularitat, sumant punts a totes les proves europees mentre Solberg i Pajari alternaven grans actuacions amb algunes errades pròpies de la seva joventut, el gal·lès continuava acumulant podis i classificacions entre els cinc primers. La victòria al Japó va arribar en un moment clau del campionat per confirmar el seu lideratge en un moment clau del campionat.

L’estiu va ser especialment exigent. A Estònia i Finlàndia va haver de suportar l’hàndicap d’obrir pista en diverses jornades, una situació que el va penalitzar en els trams de terra. Tot i això, va saber limitar les pèrdues i continuar sumant punts quan els seus rivals directes semblaven tenir més velocitat pura.

A finals de setembre, la cancel·lació de l’Aràbia Saudita per motius de seguretat va reduir les opcions matemàtiques dels seus perseguidors i va deixar el títol pendent únicament de Sardenya. Evans hi arribava líder amb 17 punts d’avantatge sobre Sami Pajari i 21 respecte a Oliver Solberg.

El desenllaç va ser digne d’una temporada tan ajustada. A Sardenya, Solberg va atacar des del primer moment i va arribar al Power Stage amb opcions reals de capgirar el campionat. Evans semblava destinat a veure com el títol s’escapava una vegada més. Però quan faltaven només dues corbes per acabar l’últim tram de l’any, Solberg va sortir-se de la pista i va perdre els punts addicionals del Power Stage. Aquell error va entregar el campionat al gal·lès de la manera més inesperada possible.

La classificació final va reflectir fins a quin punt el campionat havia estat disputat: Evans va acabar campió amb 243 punts, només cinc més que Solberg i sis més que Pajari. Més que un títol, el 2026 ha representat la recompensa a una carrera basada en la perseverança. Després de tocar la corona amb els dits en nombroses ocasions, Evans va demostrar que la constància també pot acabar imposant-se al talent més explosiu.

Així doncs, la imatge del gal·lès celebrant el títol tenia una càrrega simbòlica enorme. Era el triomf d’un pilot que havia construït la seva carrera sense estridències, pas a pas, i també la culminació d’una història familiar profundament vinculada als ral·lis. Des del Ford Escort RS2000 de Gwyndaf Evans fins als Toyota Yaris Rally1 dues generacions havien contribuït a escriure una mateixa història.