En un dia com avui d’ara fa 40 anys, el carismàtic i simpàtic pilot provençal Jean Ragnotti, «Jeannot», aconseguia la seva primera victòria al mundial de ral·lis navegat per Jean-Marc Andrié en el 49è Ral·li Monte-Carlo.
Abans d’iniciar-se la cita alpina dues noticies en condicionaven el seu desenvolupament, per una banda després d’unes jornades de tests als Alps Marítims Francesos un tan decebedores, Mercedes-Benz decidia renunciar al seu projecte esportiu i els guanyadors de la darrera edició, així com els campions del món en vigència, els alemanys, per llavors federals, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer quedaven fora de la prova. D’altra banda l’Audi Quattro, que tot just feia 3 setmanes mal comptades de la seva demostració de força a l’innivat Jänner Rallye austríac, feia la seva estrena al campionat.
Malauradament pels responsables de la marca de les quatre anelles, la unitat que sortia de Paris i pilotada per les franceses Michèle Mouton i Anne Arri no completava el recorregut de concentració en entrar aigua en el seu dipòsit de carburant i per tant no seria a Aix les Bains el diumenge 25 de gener al capvespre, moment en el que es celebraven les primeres cronometrades del programa.
L’altra unitat, en mans dels nòrdics Hannu Mikkola i Arne Hertz, esdevenia la referència en les taules de temps dels sis trams que conformaven el recorregut de concentració, i la parella entrava en el parc tancat del Principat de Mònaco amb 5 minuts i 54 segons de marge amb els segons classificats, els francesos Jean-Luc Thérier i Michel Vial.
A manca de pocs minuts per a la mitjanit del dimarts, la competició es reprenia amb les 18 proves especials cronometrades del recorregut comú. Les condicions eren seques, el que convertia l’Audi Quattro en un rival més vulnerable.
Tot i això, després d’una victòria parcial de tram del Lancia Stratos HF dels francesos Bernard Darniche i Alain Mahé a la primera prova especial de l’escull, a les que en seguirien dues consecutives del Renault 5 Turbo dels seus compatriotes Bruno Saby i Jean-François Fauchille, Hannu Mikkola i Arne Hertz recuperaven el sender de la victòria amb la seva setena victòria parcial de tram a l’edició.
Tot es desmonaria per a la parella líder en la cinquena prova especial de l’etapa, quan al pilot finlandès li patinava la bota i en perdre el punt de frenada, el seu cotxe patia una sortida de pista danyant seriosament la suspensió frontal esquerra i completant el que restava de tram sobre 3 rodes. Els pilots invertien 15 minuts en completar els 23 km de l’especial i perdien així totes les opcions a victòria.
El Porsche 911 SC dels germans Alméras en mans de Jean-Luc Thérier i Michel Vial prenien llavors la primera posició per davant del Talbot Sunbeam Lotus de Guy Fréquelin i Jean Todt i del Renault 5 Turbo de Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié, qui gràcies a un excel·lent temps en les condicions seques de la sisena prova especial, aconseguien la segona posició provisional en detriment dels seus compatriotes de la marca anglo-francesa.
Els del rombe posaven setge al lideratge amb una altra victòria de tram en la següent cronometrada, però al Burzet la tendència feia un gir de 180º gràcies a que els líders hi aconseguien el millor temps. Saint Bonnet le Froid era un altre cop de sort per als líders quan aquests hi aconseguien un altre temps escratx i els pilots de Renault erraven la munta de pneumàtics, amb el què les distàncies s’eixamplaven per sobre dels 2 minuts entre els dos primers classificats.
Però les condicions estaven delicades i les errades eren fàcils de cometre. Jean-Luc Thérier i Michel Vial s’envirollaven en la desena prova especial de l’escull, Saint Jean en Royans, i Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié retallaven així d’una tacada 38 segons.
L’interessant estira i arronsa entre els dos equips es mantindria en el que restava de segona etapa, si bé en la seva recta final, aquest duel es veuria esbiaixat quan els pilots de Renault trencaven l’escapament del seu 5 Turbo perdent-hi una trentena de cavalls de potència.
En retornar al parc tancat del Principat de Mònaco el dimecres al migdia, punt final de l’etapa, els dos equips es trobaven separats en 3 minuts i 13 segons, mentre que Guy Fréquelin i Jean Todt eren tercers, tot fent les delicies del aficionats que s’aplegaven a peu de tram, a 4 minuts i 39 segons del lideratge, un coixí de segons prou còmode per als 171 km finals de l’edició.
Dijous al vespre arrancava l’última etapa del ral·li, la popularment coneguda com la nit dels colls i oficialment anomenada com recorregut final. Tot canviaria quan en la primera passada pel Coll del Turini uns indigents intel·lectuals tiraven neu en un revolt, Jean-Luc Thérier i Michel Vial, que eren els primers en el tram, hi patien una sortida de carretera colpejant el seu Porsche contra un parapet; malgrat poder reemprendre la marxa, 200 metres més avall els pilots es veien obligats a abandonar el ral·li.
D’aquesta manera accidentada, Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié esdevenien així en els nous líders de la prova, per davant de Guy Fréquelin i Jean Todt, qui amb un pilotatge molt espectacular retallaven de mica en mica les disàncies amb els homes de Renault fins a establir-les en 54 segons a manca de 3 proves especials per a completar el recorregut.
Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié feien llavors un canvi prodigiós en les seves suspensions, passant de les de condicions mixtes que muntaven per les de sec. Gràcies a aquest canvi, els líders reestablien 25 segons en el seu gap en una cronometrada, liquidant així les esperances dels pilots de Talbot a la victòria alhora que convertien les dues últimes proves especials en un mer tràmit.
Completat doncs tot el programa el divendres 30 de gener de 1981, Jean Ragnotti «Jeannot» i Jean-Marc Andrié aconseguien així la seva primera victòria al mundial de ral·lis en un marc tan mític com era el Monte-Carlo.
