Hi ha temporades que deixen un regust amarg, no pas per manca d’espectacle, sinó perquè el que se suposa que hauria de ser una competició vibrant acaba convertint-se en una mena de caricatura. El Mundial de Ral·lis 2025, malauradament, sembla encaminar-se cap a aquest camí. El més greu de tot és que la història d’aquest any podria tancar-se amb una imatge difícil d’explicar: Sébastien Ogier, un “jubilat de luxe”, aixecant un altre títol mundial. I no, no és per desmereixer l’Ogier pilot, que ha estat una bèstia competitiva i un esportista molt cerebral, però és justament aquesta etiqueta —la de semijubilat— la que deixa en evidència tot el que no funciona ara mateix al WRC.
La situació és gairebé esperpèntica. Un home que ja havia penjat el casc a temps complet, que només tria les proves que li venen de gust i competeix de forma parcial, té opcions reals de proclamar-se campió del món. No cal ser molt malpensat per veure que això no parla gens bé del campionat, ni dels seus rivals, ni del model esportiu que la FIA i el Promotor han anat bastint amb pedaços en comptes de solucions.
“La meva dona em diu que, per a l’esport, no és bo que guanyi el campionat sense competir tota la temporada!”
Ogier
El WRC travessa una crisi d’identitat de dimensions considerables. Un reglament híbrid que va desapareixer a meitat del seu recorregut, unes marques sense interès per entrar al campionat, i una generació de pilots que sembla patir d’indiferència estructural. Si el millor que pots presentar al públic és un excampió que corre quan vol i guanya igualment, el problema no és ell: el problema va més enllà.
El panorama encara empitjora quan hi afegim que Kalle Rovanperä, el suposat hereu natural del tron, ha decidit deixar-ho. Sí, el finlandès ha volgut canviar de disciplina, però això diu molt sobre l’ambient del campionat: ni el seu jove rei té ganes de seguir. A l’altra banda, Ott Tänak també ha anunciat que se’n va, que agafa un parèntesi en la seva trajectòria esportiva. Els que haurien de ser els pilars de la nova etapa del WRC pleguen veles, mentre Ogier continua acumulant triomfs com el del passat cap de setmana al Japó.
En aquest escenari només queda mirar cap a Elfyn Evans, l’home discret, seriós, de poques paraules. No és el més mediàtic ni el més carismàtic, però és el millor col·locat per a destronar a Ogier i el seu títol a temps parcial. Ell sí que ha fet tota la temporada, sense aturar el cronòmetre a mig any, sense reservar esforços, i ha estat allà cada ral·li, lluitant amb una posició de sortida que no sempre ha anat a favor.
Perquè no és una qüestió de simpaties, sinó d’equilibri. El WRC necessita que guanyi algú que hagi fet el campionat complet, que hagi tingut fred a Suècia i que s’hagi empassat la pols del Safari. Si no, quin missatge es dona? És trist perquè els ral·lis, com a disciplina, sempre s’ha basat en la resistència, la gestió i la constància. No és qüestió de brillar un dia, sinó de sobreviure cada cap de setmana, en cada repte.
El WRC necessita una sacsejada seriosa. Menys actes promocionals i més visió esportiva. Més coherència reglamentària i menys improvisació. Fins que això no canviï, anirem acumulant absurds com aquest, amb un Ogier etern que no es retira mai del tot, uns pilots que no volen seguir i un espectacle que es desinfla.
