El diumenge 8 d’agost de 1993, la ciutat d’Auckland era l’escenari de la cerimònia de clausura del 23è Ral·li de Nova Zelanda, i en ella Colin McRae, Derek Ringer i Subaru aconseguien la seva primera victòria mundial. Un esdeveniment en el que el pilot escocès va protagonitzar una altra fita històrica 4 anys abans i que a dia d’avui encara no ha estat igualada, la de formar l’equip «oficial» Ford amb el seu pare Jimmy.

A diferència d’edicions anteriors, el Ral·li de Nova Zelanda de 1993 entregava punts en els dos principals certàmens del calendari, és a dir el de pilots així com el de constructors, pel que en la baixada per la rampa de sortida del dijous 5 d’agost, s’hi donaven cita tots els tenors del mundial sense excepcions.

La poca corda cronometrada de les primeres proves especials de l’itinerari generava certes alternàncies al capdavant de la taula general provisional, mentre que Miki Biasion i Tiziano Siviero eren la primera baixa entre els ilustres en patir una sortida de pista amb el seu Ford Escort RS Cosworth al tram de Whaanga Coast, quarta cronometrada del programa.

No va ser fins passat l’equador de la primera etapa, la que unia Manukau City amb Rotorua, que els francesos de Ford François Delecour i Daniel Grataloup començaven a erigir-se com els líders de la classificació, però donat que la parella era la primera vegada que no només competia per primera vegada al ral·li neozelandès, sinó que a més a més ho feia fora d’Europa, aquesta decidia penalitzar voluntàriament en 20 segons per tal de no obrir pista l’endemà i així poder aprendre sobre la marxa, resseguint les roderes dels seus rivals.

Un cop aplicada la sanció doncs, Ari Vatanen i Bruno Berglund lideraven la taula de temps amb el seu Subaru Legacy RS per 4 segons de marge amb els guanyadors de les últimes 3 edicions, els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, mentre que els francesos de Ford ocupaven la posició més baixa del podi a 6 segons de la parella nòrdica i per davant dels seus compatriotes Didier Auriol i Bernard Occelli i dels escocesos Colin McRae i Derek Ringer.

La segona etapa del ral·li era la més llarga de totes, amb 10 proves especials en el seu itinerari d’una distància total de 247,36 km cronometrats. L’ambient era notablement fred en l’hivern austral i Ari Vatanen i Bruno Berglund es refermaven en la condició de líders imposant-se en la primera cronometrada de l’escull. Però el finlandès i el suec cursaven baixa al ral·li en el tram rei de l’edició, tercera especial de la jornada i de 44,80 km de distància, quan en colpejar contra una roca, aquests s’hi deixaven les suspensions del seu Legacy RS.

El contrapunt a la mala noticia per als responsables de Subaru i Prodrive el donaven Colin McRae i Derek Ringer, doncs els escocesos en aconseguir el millor temps en aquest tram, passaven a encapçalar la classificació.

Didier Auriol i Bernard Occelli passaven llavors a l’atac i amb dues victòries de tram consecutives, els francesos de Toyota rellevaven als britànics de Subaru de la primera plaça. Una posició que seria recuperada d’immediat pels homes de la Constel·lació de les Plèiades amb un altre escratx en la sisena especial del dia.

Carlos Sainz i Luis Moya s’acomiadaven del pòquer de victòries neozelandès quan una avaria electrónica a l’equador de l’etapa en el seu Lancia Delta HF Integrale, s’unia a l’àrdua tasca d’haver d’obrir pista; mentre que Juha Kankkunen i Nicky Grist arrossegaven problemes amb el seu diferencial posterior i tampoc podien presentar batalla.

Qui no es veien impedits eren François Delecour i Daniel Grataloup, els francesos marcaven el millor temps en 3 de les 4 últimes proves especials del dia i entraven al parc tancat de Rotorua per segona nit consecutiva a 5 segons de Didier Auriol i Bernard Occelli, líders per 2 segons de marge amb Colin McRae i Derek Ringer.

Amb aquestes distàncies tan curtes entre els 3 primers classificats, arrancava la jornada sabatina, la tercera, la qual estava formada per 11 trams cronometrats relativament curts. Aquest inici es produïa amb l’especial més llarga del bucle, Taupaki de 17,26 km, i en ella Colin McRae i Derek Ringer s’hi entregaven a fons per aconseguir una nova victòria de tram, un resultat però que tot i el context en el que es trobaven els pilots, no comportava un canvi de posicions.

Juha Kankkunen i Nicky Grist s’imposaven en la següent, mentre que els britànics ara si recuperaven la primera posició.

Un relleu que llavors si esdevindria definitiu, doncs Didier Auriol i Bernard Occelli a més a més de tenir la feixuga tasca d’haver d’obrir pista en un terreny força més sec que no pas en jornades anteriors, ara el seu diferencial posterior començava a donar problemes com el de Juha Kankkunen i Nicky Grist el dia abans.

Aquests dos contra temps per als francesos de Toyota, obrien les portes de la segona plaça als seus compatriotes François Delecour i Daniel Grataloup, els quals fitxaven a 15 segons de Colin McRae i Derek Ringer a l’entrada al parc tancat d’Auckland el dissabte a 2 quarts de 9 del vespre.

La quarta i última etapa tenia una naturalesa similar a l’anterior, amb 6 proves especials curtes de 85,25 km de distància. A mig escull la naturalesa s’aliava amb els pilots de Subaru, doncs un ruixat de certa intensitat enganxava a tots per sorpresa menys a ells, que en disputar la cronometrada en sec, hi aconseguien un escratx pràcticament definitiu.

Completats els 562,74 km cronometrats del recorregut el diumenge a 1 quart de 3 de la tarda, Colin McRae, Derek Ringer i Subaru aconseguien la seva primera victòria al mundial per 27 segons de marge amb François Delecour i Daniel Grataloup i per 29 segons en relació a Didier Auriol i Bernard Occelli, un sospir si tenim en compte la llarga corda competitiva. Una victòria que tanmateix acabava amb 17 anys de sequera per als pilots de les illes britàniques.