Moltes vegades les coses senzilles són les més divertides, però saber com fer-les és on rau la clau de l’èxit. I així és com un roadbook, un cotxe i una carretera et fa passar un dia genial. Parlo del Rallye d’Hivern, que aquest passat cap de setmana va viure la seva XXI edició amb Viladrau com a epicentre.

Aquesta era la segona vegada que corria aquesta prova, l’anterior va ser el 2023 – la del meu debut a l’Hivern – i les sensacions i la percepció m’han canviat per complet, com és lògic. Anar amb un aborigen de la zona ho facilita tot molt, en Francesc amb una mirada ràpida al roadbook ja sabia cap on havíem d’anar i jo només m’havia d’encarregar de mirar les petites trampes que l’organització ens havia preparat i sí això sumar alguns metres d’aquí i d’allà.

I si la prova ja de per si és divertida, la cosa es ficava més interessant veient la llista d’inscrits. Els Tibats sortien amb el Mini d’en Toni, un dels cotxes més macos i dels que més lluïen per les carreteres del Montseny, al seu costat un sospitós habitual, l’Eduard Bota. A peu de carretera el Llorenç feia de fotògraf (qui il·lustra aquesta entrada). Una mica més enrere, Xevi Comella i Jordi Vilaseca, amb un dels pocs Volkswagen Golf que et fan girar el cap quan passa, amb una decoració ben treballada.

És d’agraïr que alguns trams canviessin de l’anterior edició

Així doncs, els primers trams del matí ens van col·locar al top20 i les coses eren relativament senzilles. Havíem de «pedalar» fort per passar sense penalitzar gaire per Collsaplana amb els 54 cv de l’Skoda Favorit, però la navegació era assequible. Arribàvem al migdia per dinar al poliesportiu de Viladrau amb la sensació que el més difícil encara estava per arribar, com així acabaria sent.

Cau la nit

Les coses es van complicar exponencialment a la tarda. Els dos trams amb els quals iniciàvem la segona part de la prova ens deixaven astorats, per conducció i per l’augment de dificultat per seguir el roadbook. I la veritat, es va tornar tot molt més divertit. Les coses van sortir bé, i això ajudava.

Les «trampes» preparades per la gent de RallyClassics donaven un punt extra, «loops» en carreteres que et deixaven molt a prop dels altres cotxes o inclús te’ls trobaves de cara i et feien dubtar, encreuaments complicats, o la presència de seccions de terra, un punt que personalment em va agradar força.

I els últims trams, negra nit, estrets, complicats i amb mitges que ens feien pedalar de valent. Amb la trobada d’amics i familiars inclosos, algunes zones humides, més trampes i acabar dins del top20. No cal res més que una carretera, un cotxe i un bon roadbook!