La Fórmula 1 ha anunciat un acord de deu anys amb Ruanda per organitzar el Gran Premi africà a Kigali. El campionat presenta l’operació com un retorn històric al continent
L’anunci es va fer a Kigali amb el president Paul Kagame, Stefano Domenicali i Mohammed Ben Sulayem. El nou circuit es construirà a Bugesera, a uns 40 quilòmetres de la capital, i tindrà sis quilòmetres i disset revolts. La primera cursa podria disputar-se el 2030, quan les instal·lacions estiguin acabades.
Domenicali va celebrar l’acord com una fita per a l’expansió mundial de la categoria. «L’Àfrica sempre ha format part del futur de la Fórmula 1», va afirmar. El discurs oficial insisteix en l’obertura de nous mercats, l’arribada a nous aficionats i la voluntat de generar beneficis duradors.
Però la Fórmula 1 no només ven entrades i drets televisius. També associa els seus circuits, pilots i patrocinadors amb el país amfitrió. En el cas de Ruanda, aquesta visibilitat afavoreix un govern – autoritari – que busca projecció internacional mitjançant grans esdeveniments esportius. La cursa serà una oportunitat de negoci per al campionat i, alhora, un instrument de blanqueig per a Kagame.
Repressió política i abusos més enllà de les fronteres
Kagame governa Ruanda des del 2000 i el seu partit domina el sistema polític. A les eleccions presidencials del juliol del 2024, va obtenir més del 99% dels vots en una contesa marcada per l’exclusió de figures de l’oposició. Human Rights Watch va denunciar restriccions a la llibertat d’expressió, persecució de dissidents, detencions arbitràries i manca d’independència judicial.
El context va més enllà de la política interna. Human Rights Watch també ha documentat el suport ruandès al grup armat M23 a l’est de la República Democràtica del Congo, on s’han denunciat execucions de civils, tortures, reclutament forçat i desplaçaments de població. L’organització assenyala greus abusos comesos pel grup, en ocasions amb el suport de forces ruandeses.
Kagame defensa que el circuit generarà ocupació, formació i activitat econòmica. «L’objectiu mai no va ser celebrar un únic cap de setmana de curses, sinó aconseguir un benefici durador per a la nostra gent», va assegurar.
Els precedents: l’esport no és aliè al poder
Espanya ja va acollir Grans Premis durant la dictadura franquista. Entre el 1970 i el 1975, la cursa es va alternar entre Jarama i Montjuïc, en un país sense llibertats democràtiques. Aquell precedent no és una equivalència automàtica amb la Ruanda actual, però el motiu del règim era el mateix, donar-se visibilitat internacional i blanquejar el seu autoritarisme.
El calendari contemporani confirma que no es tracta d’un cas aïllat. Amnistia Internacional ha denunciat que Bahrain utilitza el prestigi del Gran Premi mentre persisteixen les vulneracions dels drets humans. Sobre l’Aràbia Saudita, l’organització també ha advertit que les grans competicions poden desviar l’atenció de la repressió política, les execucions i les restriccions a les llibertats.
Els governs obtenen projecció global; la Fórmula 1 accedeix a mercats i inversions. Mentrestant, la població que pateix les conseqüències de la repressió no rep cap benefici de la cursa. Aquest és el nucli del blanqueig esportiu: convertir un espectacle atractiu en una pantalla que millori la percepció exterior del poder.
Hamilton abandera aquesta arribada
Lewis Hamilton fa anys que reclama un Gran Premi africà. «Durant els últims sis anys he estat lluitant en segon pla per aconseguir un Gran Premi», va explicar. També va destacar les seves experiències a Kènia i Ruanda, així com l’interès que li desperta Sud-àfrica.
La reivindicació és legítima. L’Àfrica no hauria de quedar exclosa d’un campionat global, i una cursa al continent podria generar oportunitats esportives i professionals. Però reconèixer aquesta absència no obliga a acceptar qualsevol soci ni qualsevol condició. La pregunta no és si l’Àfrica mereix un Gran Premi, sinó per què la Fórmula 1 ha triat un règim autoritari per fer realitat aquest retorn.
