Si bé ja en l’edició de 1997 de la ronda catalana, els germans Panizzi havien advertit als pilots de la categoria reina, que els FIA 2-L podien posar contra les cordes als seus cotxes sobre l’asfalt, el cop de gràcia venia finalment de la mà dels cotxes vermells de la casa dels dos galons al 1999.

Amb l’especial cronometrada de «Els Àngels», el 35è Ral·li Catalunya – Costa Brava es donava inici el dilluns 19 d’abril de 1999. L’arrencada resultava caòtica quan el tram era cancel·lat pel comissari FIA instants abans de que Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki hi prenguessin la sortida, amb el què la parella finlandesa de Mitsubishi era l’única en cremar-hi goma.

L’inici de l’edició de facto es produïa doncs en la prova cronometrada següent, Santa Pellaia, on amb una velocitat mitjana de 90,74 km/h el càntabre Jesús Puras i el català Marc Martí hi marcaven el millor registre per 2,6 segons d’avantatge amb els francesos Didier Auriol i Denis Giraudet, darrers guanyadors del ral·li de casa nostra, i per 3,9 segons amb els companys d’equip d’aquests últims, el madrileny Carlos Sainz i el gallec afincat a Barcelona Luis Moya.

Els líders refermaven la seva posició imposant-se en la següent prova especial per davant dels seus companys d’equip francesos Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni, els quals a la seva vegada també els passaven a escudar en la classificació general en detriment de Didier Auriol i Denis Giraudet.

La pujada a La Trona posava final al domini dels lleugers cotxes atmosfèrics de dues rodes motrius, si bé la classificació no patia canvis rellevants. Mentre que a La Fullaca el domini dels Citroën tornava a fer-se patent.

Didier Auriol i Denis Giraudet guanyaven les dues proves especials següents, mentre que l’activitat cronometrada de la primera etapa es completava amb un nou millor temps de Jesús Puras i Marc Martí en la segona passada per Santa Pellaia.

Sonava 1 quart de 9 del vespre al campanar de Sant Romà quan els primers participants començaven a fer cap al parc tancat de Lloret de Mar, on Jesús Puras i Marc Martí lideraven la classificació per 7,0 segons amb Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni i 10,3 segons amb Didier Auriol i Denis Giraudet.

Puras – Martí abandonenLa marinada, els gremlins o els capricis del destí van fer la guitza als líders, els quals el dimarts a partir de 2 quarts de 7 del matí es veien incapaços de fer rugir de nou el motor del seu Xsara KitCar, malgrat empènyer el cotxe fora del parc tancat i parlar via telefònica amb el seu enginyer per intentar esmenar l’avaria, els pilots amb llàgrimes i molta amargor es veien obligats a abandonar la competició.

La segona etapa era la més llarga de tot l’itinerari, amb 169,43 km cronometrats al llarg de 6 proves especials. Una distància que es programava íntegrament a les comarques de Tarragona. Si bé l’asfalt tarragoní era molt més abrasiu que no pas els de les comarques gironines així com a Osona, Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni ratificaven el seu lideratge heretat imposant-se a Prades, primera especial de la jornada.

La primera meitat de l’etapa va estar protagonitzada per un cert estira i arronsa entre els francesos de Citroën amb els seus perseguidors de Toyota, és a dir amb Didier Auriol i Denis Giraudet i amb Carlos Sainz i Luis Moya, si bé el balanç d’aquest duel va resultar relativament favorable als líders.

Carlos Sainz i Luis Moya es despengen.

Passat l’equador d’aquesta segona jornada, i per tant del ral·li en general, arribava el tram més llarg de tot el programa, Gratallops – Escaladei de 45,88 km, en el que Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni marcaven el seu tercer escratx del dia, però que alhora Carlos Sainz i Luis Moya hi patien problemes de pneumàtics. En deixar-s’hi 1 minut i 13,3 segons amb els líders de la classificació, els espanyols de Toyota s’acomiadaven de qualsevol opció a revalidar les victòries de 4 i 7 anys abans.

Era negre nit quan els 62 equips participants que havien aconseguit superar l’etapa tarragonina començaven a fer entrada al parc tancat de Lloret de Mar, moment en el que els líders feien gala d’un marge de 17,7 segons amb Didier Auriol i Denis Giraudet i de 1 minut i 43,5 segons amb Carlos Sainz i Luis Moya.

La tercera i última etapa del ral·li tornava a disputar-se a cavall de les comarques barcelonines i gironines, amb 5 proves cronometrades de 91,28 km de distància per endavant.

Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki marcaven el registre de referència en les dues primeres per tal de presentar la seva candidatura a la dutxa de cava del podi de Lloret de Mar, mentre que el primer bucle del dia es completava amb una nova victòria de tram de Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni, que elevaven així el seu gap amb Didier Auriol i Denis Giraudet fins als 20 segons exactes, alhora que es produïa un intercanvi de posicions, per un marge molt estret de temps, entre dels finlandesos de Mitsubishi amb els espanyols de Toyota.

Després del pertinent pas pel Parc d’Assistències de Manlleu els pilots afrontaven les dues últimes proves especials del ral·li, les quals es corresponien a la segona passada per les especials de La Fullaca i Cladells. Carlos Sainz i Luis Moya tonaven a patir amb els seus Michelin i la parella de Toyota s’acomiadava fins i tot del podi, mentre que Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni aconseguien la seva cinquena victòria de tram a l’edició i enterraven les opcions dels seus compatriotes de Toyota per revalidar la victòria de la temporada passada.

Tot i això Didier Auriol i Denis Giraudet guanyaven l’última cronometrada del ral·li i entraven així al parc tancat de Lloret de Mar a partir de 2 quarts de 4 de la tarda del dimecres 21 d’abril a 31,8 segons del temps dels guanyadors del 35è Ral·li Catalunya – Costa Brava, els francesos de Citroën Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni.

La victòria es repetiria dues setmanes més tard, amb motiu del 43è Tour de Corse, si bé en aquesta ocasió, la mecànica respectava l’avenir dels fets per a Jesús Puras i Marc Martí, amb el que es segellava un doblet per a la firma dels dos galons.

Aquesta desimboltura dels cotxes vermells francesos va suposar l’inici del final de les llibertats de les que gaudien els cotxes atmosfèrics de dues rodes motrius, i que per extensió acabaria condemnant el campionat FIA 2-L, creat a mitjans de l’any 1992, a la seva desaparició. Un certamen en el que, incoherències de la vida, no hi prenien part els de Versalles, facilitant que la victòria de la categoria en la ronda catalana fos per a Oriol Gómez i Oriol Julià després de marcar el millor temps en tots i cadascun dels 19 trams cronometrats del ral·li, en el que era el retrobament del pilot de Santa Coloma de Gramanet amb el seu antic Renault Mégane Maxi.