Cada cop que hi ha una aturada al campionat, i especialment després que el calendari acumuli cites en poques setmanes, em faig la mateixa pregunta: hi ha massa ral·lis al Campionat de Catalunya?

La temporada acostuma a concentrar bona part de la seva activitat entre els mesos de març, abril i maig. En aquest tram, pilots, copilots, assistències i aficionats poden encadenar proves gairebé sense respir. Són setmanes en què coincidir amb altres campionats, compromisos personals o simplement el pressupost disponible obliga molts participants a triar. I quan s’ha de triar, el campionat se’n ressent.

En canvi, després de l’estiu la situació canvia radicalment. El ritme baixa, les proves es distancien i el calendari perd aquella continuïtat que ajuda a mantenir viu l’interès esportiu. No és una qüestió menor: un campionat necessita regularitat, tant per donar valor als resultats com per facilitar la planificació econòmica i logística de tots els implicats.

Així que la resposta curta és no. El Campionat de Catalunya no té un excés de proves. El problema real no és la quantitat de ral·lis, sinó com estan distribuïts al llarg de l’any. I és una diferència important: reduir el nombre de cites no solucionaria res; caldria trobar la manera de construir un calendari més equilibrat, viable per als organitzadors i assumible per als equips.

Un calendari cada cop més curt

La gran dificultat, però, és que no es tracta només d’encaixar dates sobre el paper. En els últims anys, el risc d’incendis ha condicionat de manera creixent qualsevol activitat esportiva que transcorri per camins, boscos i carreteres d’entorns naturals.

Les organitzacions ho saben prou bé. Preparar un ral·li requereix mesos de feina: permisos, coordinació amb ajuntaments, disseny del recorregut, seguretat, voluntariat, infraestructures, patrocinadors i comunicació. Arribar a la setmana de la prova amb tot a punt i haver de suspendre-la o modificar-la per l’entrada en vigor del Pla Alfa és un risc que molts clubs, amb bon criteri, prefereixen no assumir.

I no és una preocupació teòrica. Ho hem vist aquest mateix any amb la Baja Aragó, afectada per les restriccions vinculades al risc extrem d’incendi. I és una realitat que també comença a tenir conseqüències en altres països: per exemple a França ja afronta dificultats similars a les nostres a l’hora de garantir esdeveniments durant els mesos més calorosos.

Catalunya, per climatologia, orografia i massa forestal, no és aliena a aquest escenari. De fet, és especialment vulnerable. Per tant, des de fa uns anys ja hem entrat en aquest nou paradigma, la dels calendaris més curts.

A la recerca d’un calendari més ben repartit

Això explica, en bona part, per què el calendari s’ha anat escurçant en els mesos d’estiu. Però no resol l’altra part del debat: si no és viable competir a ple juliol o agost, cal esforçar-se més per repartir les proves entre la resta de mesos disponibles.

No té gaire sentit que el gruix de la temporada es disputi durant la primavera i que, una vegada superat l’estiu, la densitat de cites disminueixi de forma tan marcada en els mesos de setembre i octubre, això sí, per tornar a tenir tres proves gairebé consecutives al mes de novembre. Aquesta concentració perjudica especialment els equips modestos, que són la base del campionat.

També afecta la competició. Quan hi ha massa proves seguides, alguns equips prioritzen, descarten cites o no poden afrontar-les totes. El resultat és que les llistes d’inscrits poden patir i que la lluita pels campionats no sempre reflecteix només la velocitat o la regularitat, sinó també la capacitat econòmica de sostenir aquell ritme.

Pensar a llarg termini

El Campionat de Catalunya necessita ral·lis forts, organitzadors amb garanties per treballar amb previsió i participants amb opcions reals de seguir el calendari. Per això, més que obrir el debat sobre si sobren proves, cal preguntar-se com es poden repartir millor.

La resposta probablement no serà idèntica cada any. Dependrà dels permisos, de les dates disponibles, dels calendaris estatals i internacionals, de les festes locals i, cada vegada més, de les condicions meteorològiques. Però la planificació hauria de mirar més enllà de la comoditat immediata i buscar una temporada amb espais més racionals entre cites.

Un esport que viu de la passió dels clubs organtizadors, del sacrifici dels equips i de la resposta de l’afició, trobar un millor equilibri és cabdal.