D’un temps ençà l’apatia vers l’escriptura és per a mi com una boira espessa que m’embolcalla i m’impedeix -amb franc encert- abocar-me al teclat més proper. El sol fet d’imaginar-me traslladar les meves idees i opinions a un paper em resulta extremadament feixuc i si bé temporalment puc embriagar-me per una efemèride concreta ben aviat, aquesta boira densa de la qual parlava, em barra el pas de manera decidida.

El mundial de ral·lis havia entrat en una fase de domini clar, aclaparador podríem dir, de Toyota. El ‘dia de la marmota’ es repetia un cop i un altre i servidor, com Bill Murray en la famosa pel·lícula, n’era un espectador desesperat. Val a dir que els meus millors dies d’aficionat – de pedra picada, dels que no temen matinar i esgarrapar hores a Morfeu i que no fallen davant qualsevol prova automobilística – crec que ja formen part del passat però, tot i així, aquesta monotonia sine die del campionat m’accentuava la mandra d’escriure.

Tanmateix, el desenllaç que el campionat havia preparat per a l’última prova de l’era Rally1 a l’illa de Sardenya va aconseguir captar tota la meva atenció. Tres mosqueters de Toyota s’encaminaven a un últim assalt, cadascun amb els seus propis dimonis interiors, amb el clar objectiu de redimir-se. La pugna per un títol mundial es transformava, paral·lelament, en una representació al·legòrica de les pors, l’ambició, la perseverança i la desgràcia. Ingredients més que suficients per no perdre’s ni un detall i per capgirar-me, en un moment, la meva aversió sobrevinguda a l’escriptura.

Elfyn Evans, líder destacat durant bona part de la temporada, arribava a l’illa sarda amb l’obligació de coronar-se per primera vegada campió del món i allunyar, per fi, l’aureola de segon que, a base de subcampionats i de derrotes doloroses com la de Monza 2020, s’havia forjat. El gal·lès ho tenia tot de cara però des del ral·li d’Estònia havia pogut veure com els seus companys, Oliver Solberg i Sami Pajari, li retallaven paulatinament l’avantatge fins al punt que Sardenya esdevenia una moneda a l’aire: cara o creu. 

Per la seva part, Oliver Solberg compareixia a la cita amb una embranzida moral i de confiança excepcional. Capaç de retallar quasi 60 punts de diferència en una segona meitat de calendari increïble el suec havia aconseguit sobreposar-se a una situació complicada marcada per l’excessiva voluntat  de demostrar. I és que la victòria a Monte-Carlo ens agafà – i l’agafà – amb el peu canviat. Ningú s’esperava un desplegament de recursos i de gestió de cursa com la que va tenir l’Oliver a Mónaco. Ningú. Malauradament, aquesta fogonada inicial no va tenir continuïtat. La pròpia pressió de veure’s capacitat per lluitar de tu a tu amb els capitostes del WRC el va abocar a un seguit d’errors que el van enfonsar en la classificació general. Afortunadament, va retrobar-se amb el camí dels bons resultats just a temps.

Sigui com sigui, Sardenya havia de dirimir el nou campió del món i les aproximacions no podien ser més diferents. D’una banda Elfyn adoptava una posició conservadora, a veure-les venir, esperant d’una manera inequívoca l’error dels adversaris més que no pas intentar brillar amb llum pròpia. De l’altra, Oliver emprenia una carrera desfermada basada en la velocitat i en aconseguir la màxima puntuació de les etapes del dissabte i del diumenge. 

Vist lo vist, podríem dir que inicialment tots van aconseguir els seus objectius. Al final de la segona etapa Oliver ocupava la primera posició del ral·li havent-se sobreposat a una punxada en els primers compassos de la prova mentre que Elfyn es situava en una còmode cinquena posició però que l’obligava a prendre riscs de cara a l’última etapa. Matemàticament tot era possible i les dinàmiques d’un i altre no podien ser més diferents.

Els fantasmes d’un nou Monza 2020 havien de sobrevolar, sí o sí, la turmentada ment del gal·lès: Flaixos intermitents de la parabòlica i Ogier aixecant el trofeu. Més encara quan en el penúltim tram del diumenge, just abans de la Power Stage, una punxada enfonsava les seves opcions d’extreure un bon grapat de punts de l’etapa obligant-lo, irremeiablement, a jugar-se el títol en un últim tram demencial a Sassari. Corredisses al mar per trencar les onades o per naufragar a tocar de la riba…

Sassari – Argentiera passarà a la història d’aquest esport com un dels finals més emocionants dels últims anys. I és que poques vegades tenim ocasió de veure a dos equips jugar-se les garrofes en un últim tram sense més estratègia vàlida que imposar-se sobre l’altre i aconseguir el millor temps. Caixa o faixa de manual. Suero o xampany. Victòria o hospital. 

Personalment, abans fins i tot de l’inici d’aquest final apoteòsic, l’apatia del principi ja no era més que un record. Estava absolutament atrapat en la fantasia d’imaginar-me diferents desenllaços per a aquesta història. No podia, tampoc, parar d’intentar empatitzar amb els dos equips, de posar-me en la seva pell. Els seus neguits, l’espera, els moments previs: engrapar la palanca del seqüencial, activar el launch control, retenir la palanca del fre de mà, ensorrar el peu al pedal del gas i… perseguir el destí.

El destí va voler que Elfyn marqués el millor temps i que Oliver, amb una entrega i una conducció demoníaca, aconseguís per un breu espai de temps fer-nos creure que era possible, que res està escrit i tot està per fer. Una errada però, va enviar-ho tot a norris i va certificar el que fa molts anys Elfyn Evans i Scott Martin mereixien per mèrits propis, un campionat mundial de ral·lis.

La prova de Sardenya ens va posar a tots davant d’un mirall i ens va deixar unes quantes lliçons de vida: 

A Elfyn Evans, que la perseverança i la disciplina d’aquests últims anys no eren en va, que la constància en l’esforç i la creença en un mateix acaben donant fruits i que el seu millor actiu és precisament no defallir en els propòsits. 

A Oliver Solberg, que l’atreviment i l’orgull propi poden ser també un fil conductor de les ambicions. Que la capacitat de sobreposar-se a les desil·lusions i als moments amargs és cabdal en aquest esport. Que avui és negre però demà serà blanc. Sardenya li ha infligit un cop dur i dolorós però ha aconseguit dues coses essencials per al seu futur: Li ha demostrat que té la capacitat per ser un campió del món, que ho té a les mans, i ha posat la base perquè en un futur no massa llunyà això pugui ser realitat.

I a mi, servidor, Sardenya m’ha demostrat que si bé moltes vegades m’endinso en una espiral de negativitat i recel sobre la salut dels ral·lis i el seu devenir, la realitat és que quan penses que ja ho has vist tot i has perdut la fe, d’alguna manera, aconsegueix remoure aquell aficionat masell i atrapar-te novament. Aquest esport és únic i impredictible.

Lliçons de vida. Hem de ser tots una mica més Elfyn i una mica més Oliver. Perseverants i atrevits. Els cops ja venen sols. Llarga vida als ral·lis!