El Rallye Monte-Carlo és el més històric de tots els ral·lis del mundial. Per la seva història, la seva liturgia, els seus trams, els seus guanyadors i un llarg etcètera que l’acompanyen edició rere edició.
L’any passat la prova alpina es va disputar sota unes condicions molt difícils, en plena segona onada de coronavirus, amb els índex d’infeccions disparats i amb un estat de vacunació gairebé inexistent els organitzadors de la prova van haver de declarar-la tancada al públic perdent gran part de l’encant.
Aquest 2022, amb una situació epidemiològica molt més favorable per la celebració de grans esdeveniments la prova recuperava el públic i de pas també canviava la seva base, passant de Gap a Mònaco. Si l’assistència de Gap era petita i ratonera la de Mònaco directament no té cap sentit, molt poc espai, equips completament disgregats, no es podría ni qualificar ni d’assistència.
Però l’arribada a Mònaco no és el principal motiu de perdre, encara més, essència Monte-Carlo, el recorregut prop de la Costa Blava ha perdut, per un servidor, qualsevol indici del que va ser aquest ral·li. I no, no cal anar molt lluny, ni tampoc entrar en aquella meravellosa època on el «Monte» va passar a ser una prova de l’IRC.
Tirem enrere just 10 anys, 2012, any que el ral·li tornava a ser puntuable pel campionat del món. Aquella edició, la número 80, comptava amb 1772 quilometres de ral·li dels quals 433 eren contra el cronòmetre repartits en quatre etapes més un dia específic pel shakedown, en xifres el 25% del ral·li era contra el cronometre. Aquest any el ral·li comptava amb 1512 quilometres dels quals 296 eren cronometrats, ni el 20% de la prova. Tot això repartit en quatre etapes, tot inclòs.
No és només qüestió de xifres, la prova d’aquest any estava faltada d’esperit. Dos dies passant pel mateix tram, Entrevaux, diu molt poc de l’itinerari. L’únic moment on hem pogut viure una mica l’essència d’aquesta prova ha estat dissabte al «Sisteron» i entre cometes perquè ha estat un Sisteron mutilat, acurtat fent impossible l’entrada d’aficionats a les millors zones del tram.
I tot això què ha significat? Una baixada important en l’interès per la cursa, després d’un any sense públic la gent no s’hi ha tirat en massa, com era d’esperar. La primera nit al Turini hem va deixar glaçat, no només pel fred, sinó pel poc ambient que s’hi veia. I realment és el pitjor dels símptomes per aquest esport, ja que som els espectadors qui sostenim en última instància l’espectacle, que no s’oblidin.