Sébastien Ogier ha igualat el rècord absolut de nou corones mundials de ral·lis, posant-se a l’alçada de Sébastien Loeb al capdamunt de la història del WRC. Ho ha fet amb 41 anys, en un programa parcial on s’ha saltat tres proves però ha estat l’home més eficaç de l’any, signant més escratxs que qualsevol rival i traient finalment quatre punts a Elfyn Evans en una temporada que s’ha decidit literalment a l’últim tram. El tercer lloc final a la cursa decisiva, combinat amb la victòria a la Power Stage del seu company gal·lès, ha acabat inclinant la balança a favor del francès per un marge mínim.

El duel amb Evans: mà a mà fins al darrer metre

Evans arribava a l’última prova amb tres punts de marge i l’oportunitat, una altra vegada, d’estrenar el palmarès mundial, però la realitat del campionat li ha tornat a donar l’esquena. Obrir pista sobre terra el primer dia li va costar més d’un minut i mig, mentre que Ogier, sortint darrere seu, només es deixava uns 45 segons, una diferència que, finalment, valia un títol. El gal·lès mai no va arribar a sentir-se còmode en la sorra del desert, perdia més de dos minuts per haver de canviar una roda i, tot i una reacció d’orgull guanyant la Power Stage, s’havia de conformar amb el sisè lloc final i el cinquè subcampionat de la seva carrera.

L’última cursa: resistir, sumar i castigar els errors aliens

La prova final ha estat un ral·li ple de trencadisses, amb pistes de desert plenes de pedres que van provocar punxades a pràcticament tots els cotxes de la categoria principal.

En aquest caos, Ogier va jugar la carta que millor domina: ritme alt però controlat, sense caure en l’obsessió per la victòria, buscant sempre el punt exacte entre risc i gestió. Va passar del sisè al tercer lloc en la jornada clau, aprofitant els problemes de rivals directes i, sobretot, mantenint-se lluny dels errors greus que van enfonsar molta gent, mentre el país amfitrió demostrava, una vegada més, que potser té diners però no pas un ral·li amb l’ofici ni l’atractiu esportiu d’altres cites clàssiques del calendari.

Neuville, Fourmaux i el ral·li que se’ls escapa de les mans

Thierry Neuville va acabar guanyant la cursa amb un marge còmode, l’únic triomf d’una temporada discreta per al vigent campió, gràcies a una estratègia conservadora i a no perdre el cap quan tothom punxava. Adrien Fourmaux, en canvi, va veure com el somni de la primera victòria absoluta se li trencava per una penalització d’un minut per entrar abans d’hora a un control, un error que ha tingut més pes que els escratxs i el ritme que havia mostrat sobre el terreny. El jove Sami Pajari va tornar a brillar, liderant trams i acabant quart, mentre Takamoto Katsuta va salvar el cinquè lloc després d’una bolcada que hauria pogut ser molt pitjor.

Sesks, Rovanperä i Tänak: històries de futur i de comiat

El gran heroi moral del cap de setmana va ser Martins Sesks, que tornava a la categoria reina després de mesos d’absència i va iderar diverses especials amb un ritme que va deixar en evidència altres pilots de la mateixa marca. Dues punxades i problemes tècnics el van fer desaparèixer de la lluita per la victòria.

Kalle Rovanperä, en el seu darrer ral·li abans de passar als circuits, va veure com les últimes opcions matemàtiques de títol s’evaporaven amb una punxada matinera, i marxava amb un notable sabor agredolç, mentre Ott Tänak es va acomiadar de la temporada completa amb una cursa grisa, plena de problemes de pneumàtics i lluny del nivell que l’havia convertit en campió del món.