El ral·li Costa Brava és un must dins dels calendari de casa nostra. Una prova puntuable pel campionat d’Europa de vehicles històrics que aporta velocitat en uns cotxes que bé podrien estar en un museu.

La cursa aquest any es preveia complicada per la situació meteorològica, pluja i baixes temperatures s’esperaven pel cap de setmana i així es van complir. El temps només ens va respectar durant la sortida protocol·lària de dijous.

La primera sorpresa, Can Mascrot, primer tram del ral·li un divendres al matí i ple de gom a gom. La pluja no ajudava a poder seguir el pas dels competidors a segona o tercera fila per la presència de paraigües i carpes, canvi d’ubicació, bona elecció ens trobem amb els Tibats.

Després d’una interminable passada, sí, em sembla que la llista d’inscrits hauria d’apostar més per la qualitat i no tant per la quantitat (que ningú s’ofengui). Hem de pensar que és tracta de tot un Campionat d’Europa sota el paraigua de la FIA i amb la quantitat de proves de cotxes clàssics que tenim a casa nostra (algunes del propi organitzador d’aquest Costa Brava, RallyClàssics) es podrien repartir. Entenc que a més participants més s’hi guanya però qui és a peu de tram arriba un punt de tedi.

Pas per una assistència a Fornells amb molt poc galmour en un polígon industrial i tornem a Els Àngels i la famosa zona de la piscina (on és la piscina?). Allí coincidem de nou amb molt coneguts per fer-la petar però també amb un comissari poc amic dels fotògrafs, no passa res ell fa la seva feina, nosaltres la nostra.

Tres hores després és hora de recollir i marxar cap a Sant Feliu, la meva base del ral·li gràcies a l’Aitor i l’Ada, marxo amb la motxilla plena de bons moments i la conversa de l’Helena i els seus problemes amorosos, ara toca enviar la feina feta durant tot el dia a pilots i la FIA.

Collsaplana era el tram escollit en el briefing previ amb l’Aitor per cobrir la prova el dissabte al matí, ell era a Cladells, gat vell, es va mullar poc. Jo era sota la pluja, el vent i el fred. Unes condicions adornades amb una neutralització que va fer encara més llarga la passada i va complicar una mica més el canvi de tram cap Osor. La feina de fotògraf no està ben pagada, però fotògraf de ral·lis encara menys. Tot l’equip mullat tot i anar protegit però tot té un límit.

Pujo al cotxe, calefacció i cap a Osor sense dinar, un espetec al Bon Preu de Sant Hilari i a buscar l’accés que porta a la zona del balneari. Arribo amb molta il·lusió, és l’últim tram del ral·li, s’acabarà el mullar-se, passar fred i patir per l’estat de les càmeres. Un gran ral·li, una dura experiència.