Mohammed Ben Sulayem no amaga les cartes. Després d’haver estat reelegit fa menys d’un any en un procés on va ser, de fet, l’única opció viable a les urnes, el president de la FIA impulsa ara una reforma dels estatuts per eliminar el sostre de mandats que l’article 20.10 li imposa. Aquesta norma, heretada de l’era de Jean Todt, estableix un límit de tres períodes —consecutius o no— amb un total màxim de dotze anys.

Si l’Assemblea General li ratifica el caprici, l’emiratí podria perpetuar-se al capdavant del motoresport mundial sense cap horitzó de relleu programat. La lectura és pobra en matisos: un home que ja va veure com l’oposició es desintegrava per impossibilitat formal vol assegurar-se que ningú no li pugui disputar el despatx ni tan sols a través del pas del temps.

L’article 20.10, darrera barrera contra la permanència

El que la FIA presenta com una qüestió de «coherència» és, en realitat, una demolició de la darrera barrera legal que impedeix una presidència vitalícia. L’article 20.10 no és una anomalia administrativa; va ser dissenyat expressament per evitar que una sola figura s’eternitzi al poder després de l’experiència sota Max Mosley, qui va governar la federació durant setze anys i va convertir la institució en una prolongació del seu criteri personal.

Jean Todt va introduir el límit de tres mandats per restaurar un mínim de rendició de comptes. Ben Sulayem, que encara té pendent un tercer període legal abans d’arribar al sostre, no sembla disposat a tolerar ni aquesta restricció. Vol treure el rellotge de la paret abans que comenci a sonar.

Una reelecció sense oposició i un procés en judici

El context de la proposta resulta especialment indigest. En les darreres eleccions, cap rival potencial va aconseguir reunir els set vicepresidents exigits per formalitzar una candidatura —dos europeus i un representant per cada regió geogràfica—, de manera que l’àrab va quedar com a única opció vàlida. Fabiana Ecclestone, l’única figura disponible d’Amèrica del Sud, ja havia lligat el seu suport a la seva campanya, asfixiant qualsevol alternativa.

Tim Mayer, Laura Villars i Virginie Philippot van intentar desafiar la seva hegemonia, però el regulador els va barrar el pas per tècnica, no per voluntat democràtica. La frustració d’aquella cita electoral encara reverbera: Villars ha dut la FIA als tribunals per denunciar irregularitats en el procés. Proposar ara l’eliminació del límit de mandats des d’aquest escenari no és normalització institucional; és un exercici de poder sense contrapesos.

Mosley, l’advertència que no es vol escoltar

Abans de la reforma de Todt, Jean-Marie Balestre va completar dos quadrennis i va marxar sense que cap norma l’obligués. Després va arribar Mosley, i la institució va conèixer el que significa una direcció sense caducitat: setze anys on la distància entre el president i la federació es va diluir fins a desaparèixer. Ben Sulayem no només demana allargar el seu propi horitzó; vol revertir la protecció que es va posar per evitar precisament aquella deriva. La ironia resulta cruel: el mateix home que va arribar al càrrec en un context d’alternança forçada ara pretén dinamitar el mecanisme que la garanteix, com qui tanca la porta del darrere perquè ningú més no pugui entrar.

Si els delegats cedeixen, la FIA tornarà a un model on la durada del mandat presidencial dependrà únicament de la capacitat de l’ocupant per teixir aliances entre federacions nacionals, no d’un límit legal que obligui a la renovació. En un esport global que necessita transparència i rotació de lideratges, eliminar el fre instaurat per Todt després d’una elecció sense oposició i amb un procés judicial pendent no és un pas endavant: és una regressió que consagra el poder personal sobre la institució. Ben Sulayem ja va demostrar que sap guanyar sense rivals. Ara vol assegurar-se que tampoc no ha de guanyar contra el calendari.